Vaig decidir que volia ser geriatra a segon de carrera. Només sabia que era una especialitat específica per a gent gran. "Amb terminals!!?", va dir un company amb els ulls molt oberts (aquest va acabar sent internista).

Un dia el Dr. Alzheimer va cridar a la porta de casa meva per quedar-se. Vaig ser testimoni de les necessitats d'un pacient amb aquesta malaltia, cobertes només en part per un sistema disgregat en especialistes i una base d'Atenció Primària poc preparada i sense comunicació entre ells. La solució va arribar en forma d'internista que feia de geriatra, va juntar totes les peces i va compondre de nou a la persona, reajustant la medicació i recuperant part del perdut... la resta mai va tornar...

"Jo vull fer això", la idea del que podia ser la Geriatria havia pres forma.

La llicenciatura va arribar per fi, una mica més tard del desitjat, però amb un objectiu final clar, que m'impulsava sempre cap a endavant, i m'obligava a aixecar-me després de cada caiguda.

La Geriatria (el que creia que un geriatra podia fer) s'havia convertit en el meu somni.

L'estudi del MIR va ser igual d'accidentat que la resta de la meva carrera acadèmica en els últims anys. Primer intent, fallada aclaparadora. Primer besllum de dubte en la meva determinació "no puc seguir sense treballar". L'ajuda va arribar d'un ésser estimat, que em coneixia més del que jo creia: "Ser geriatra no era el teu somni? Doncs intenta-ho de nou". I ho vaig intentar de nou.

Ser geriatra s'havia convertit en una realitat.

Podia ser geriatra. On? El transport metropolità de Barcelona va decidir per mi. Estava a Madrid, a l'acte d'assignació de places MIR, en poc temps anaven a cridar-me, i jo estava esperant que Google Maps i la meva cobertura mòbil no fallessin. Places de Geriatria a Catalunya quedaven dues, una a Tortosa i una altra a Vic. Des de Barcelona a Tortosa, Renfe Mitja Distància. Des de Barcelona a Vic, zona 6 de Rodalies. 

Així vaig acabar al Consorci Hospitalari de Vic... allà on fos això (més enllà del punt del mapa que assenyalava el meu mòbil). 

Vaig començar la residència amb molts plans i projectes. Començar la tesi doctoral, orientar la meva recerca a l'Alzheimer, i si de pas trobava la seva cura, encara millor. Llavors un home savi em va dir: "Aprèn primer la professió, després fes la resta". Quina raó tenia! Vaig començar a gaudir del tracte amb el pacient i l'exercici de la Medicina, que em van enganxar i no podia parar. Un home amb experiència em va dir "Primum senar nocere", i vaig aprendre que no sempre el deixar de fer era dolent. I em vaig anar fent addicta a la meva professió, fins que una dona afable em va aconsellar "no pots controlar-ho tot, si ho intentes, no podràs gaudir i estaràs sempre amargada". Així, vaig intentar dedicar el temps necessari sense obsessionar-me. Enmig de l'aprenentatge em vaig trobar amb un altre repte, la maternitat. Tot i que el pare de la criatura es va encarregar de la tasca principal de cuidar al nan, la reincorporació al treball va ser dura, lenta i amb la sensació d'estar sacrificant alguna de les dues coses que més volia (la meva família i la meva professió). Una mamà metge, que amb el temps havia aconseguit l'equilibri entre la seva família i el seu treball, em va escoltar, em va donar les abraçades que necessitava i em va dir "totes hem passat per això, és dur al principi, però no has d'oblidar que la teva família és important". I encara estic intentant mantenir equilibrada la balança...

Amb el temps, l'experiència i l'estudi, em vaig tornar més segura de les meves decisions, potser massa, i vaig començar a pensar "Ui! Què malament ho fa tothom!". Aquesta vegada, una dona amb la saviesa dels anys em va donar una estirada d'orelles "sigues humil", aprenent que tots ens equivoquem, que cadascun fa les coses d'acord al que ha après i que ningú és posseïdor de la veritat absoluta. I l'últim tram de la meva residència es resumeix en la frase d'un metge "si gaudeixes amb el teu treball, no necessites res més". "I que la Força ens acompanyi" (X.G.).

Aquests quatre anys i mig de residència estan plens d'històries, anècdotes, moments difícils, alegries i penes però, sobretot, estan plens de persones: un equip de professionals dels quals he après tant en l'àmbit sanitari com en el personal; els pacients als quals he acompanyat en el seu procés de malaltia; la meva família i el naixement del meu fill... A tots els agraeixo el temps compartit, les experiències viscudes i les lliçons apreses.

Ara, després d'aquest temps, sóc a punt de complir el meu somni: seré geriatra. Encara que va ser la fortuna la que em va portar aquí, crec que no podria haver acabat en un lloc millor, perquè aquí he trobat la Geriatria que esperava aprendre, fins i tot ha superat les meves expectatives. He fet meu l'après i el viscut, agafant el que em semblava que podia aprofitar, per oferir als meus pacients la millor de les atencions.

Com a resident, això és el que m'emporto. Sempre recordaré Vic i els meus 4 anys i mig de formació.

Moltes gràcies! Espero estar a l'altura!

Teresa Méndez, resident de geriatria al CHV

P.D.: Una nota especial per als residents. Els R petits pel seu treball en el dia a dia a les guàrdies, que és on coincidim. Cadascú controlant els nervis com podia, fent-ho el millor que sabia. Els R grans, cadascun amb el seu caràcter, amb la seva forma de fer les coses... és impossible caure bé a tots, i tots tindrem alguna cosa que no li agradi a uns altres, però admiro la capacitat de sacrifici que han mostrat quan no els correspon fer-ho, per complir i que el treball tiri endavant tan bé com sigui possible. Al llarg de la meva residència: Martín, Ingrid, Lorena, Carlos, Laura, Torné, Mariona, Cora, Javi, Meritxell, Anna, Christian, Dani, Gerard, Claudia i Nadina. Els admiro, els respecto i els dono les gràcies. Molta sort als que es queden, tranquils, queda menys!

Compartir a Facebook Compartir a Twitter