A un mes de l’examen, l’Anna ens explica com va preparar el MIR
Diuen que estudiar per a l'examen MIR és una de les pitjors etapes. És veritat, no ho negarem, però també és cert que pots viure aquesta època de maneres molt diferents. Pots tornar-te boig pensant en percentils i netes, o pots intentar aprendre el més important al màxim, fins i tot, pots entendre temes que no havies aconseguit en tota la carrera!
Com molts de nosaltres, em vaig apuntar a una de les acadèmies que et preparen per al "gran dia": hagués estat incapaç de fer-ho sola. Durant set mesos vaig estudiar com mai abans. Vaig ser molt constant, estudiant 8 hores al dia (al final ja n'eren unes quantes més) i vaig seguir les pautes de l'acadèmia a cada volta, fent canvis i reestructurant l'horari quan no podia seguir-lo (perquè sí, a part del MIR també hi ha vida: amics, família, situacions inesperades...), corregint els simulacres malgrat la mandra i respectant molt els descansos.
Constància, rutina i descans. Unes bones hores de son, que es van anar escurçant a la recta final, esmorzar com una reina, els meus colors, un bon grapat de bolígrafs i molta paciència. Sortir a córrer, la música i estar amb els amics van ser claus. És el que em va ajudar a arribar amb dos dits de seny al dia 31 de Gener de 2015, menys boja del que esperava. I la família. Ells comparteixen el teu neguit i et veuen tornar boja enmig de postits de colors. Suporten la teva mala lluna quan ja no pots més, i són els que et vénen a buscar a quarts de 10 d'un dissabte a la nit on faci falta després d'un simulacre.
El dia 6 de Febrer és el "dia D" pels qui s'examinen aquest any. En aquesta recta final els diria que intentin aprofitar cada dia tot i el cansament, que s'envoltin d'aquelles persones que els fan oblidar la medicina, els fàrmacs, les causes més freqüents, els efectes secundaris... i que facin orelles sordes a comentaris negatius i tòxics. Que creguin en el que han estat lluitant cada dia durant set mesos, i que quan arribin a Barcelona, o a on sigui, intentin fer-ho el millor possible. Ara, no s'hi val tenir por. Que no canviïn res de la seva rutina habitual respecte els simulacres. Ni tan sols la barreta de xocolata.
No s'acaba el món amb un resultat que no esperaves, sempre hi ha d'haver una segona oportunitat i no per això seràs pitjor metge, al contrari. Segur que ho fas perquè lluites pel que vols.
Probablement la teva sortida de la facultat serà menys de pel·lícula del que esperaves. I és que després de 5 hores d'examen pel qual t'has preparat durant tant de temps, et quedes amb certa buidor a dins. Està fet. Has respost 235 preguntes, o gairebé, i ja està. Au, cap a casa, o a celebrar la llibertat fins que el cos aguanti (millor la segona opció).
A un any vista tot es veu diferent i un dia, ja rotant a l'hospital, un pacient t'agafa la mà i et dóna les gràcies per com l'has tractat. En aquest moment se't posa aquell nus a la gola i llavors t'adones que realment val la pena fer aquest camí. Ara comences a ser el que volies ser.
Anna Franquesa Novellasdemunt, Resident de primer any de Medicina Familiar i Comunitària